Un cop la pasta estava preparada s'introduïa a la tina on barrejada amb molta aigua i contínuament remenada, l'alabrent feia els fulls de paper introduint i treién amb gran perícia la forma, motlle on quedaven les fibres entrellaçades damunt una tela metàl·lica on permetia escórre's l'aigua i formar-s'hi el full en el seu perímetre delimitat per un marc de fusta. Quan aquesta tela portava brodat en filferro un nom, un dibuix etc, en formar-se el full en aquell indret la pasta hi quedava més fina i en mirar-lo al contrallum hi queda gravada la marca o filigrana del fabricant.
A continuació l'alabrent lliurava la forma al ponedor qui desenganxava el full sobre un saial o feltre de llana. Aquesta operació es repetia fins obtenir una posta que eren 250 fulls de paper.
La posta passava a la premsa per treure l'excés d'aigua que duia el paper i així donar-li una mínima resistència. Per mitjà del torn, tres o quatre homes, multiplicaven la força de la premsa. Un molí d'una sola tina podia produir unes 18 postes diàries (uns 4500 kg). Un cop premsats els fulls eren llevats del saial pel llevador.
Amb la aparició de la màquina rodona, semi-continua, a principis del segle XIX, implantada a Catalunya cap a finals del referit segle, amb la qual s'aconseguia molta més producció amb la mateixa qualitat que a les tines, fou en aquell moment quant els artesans de la tina, especialment els alabrents, perderen la seva especialització i es començà a encunyar el nom de maquinista i ajudants de maquinista.
A continuació l'alabrent lliurava la forma al ponedor qui desenganxava el full sobre un saial o feltre de llana. Aquesta operació es repetia fins obtenir una posta que eren 250 fulls de paper.
La posta passava a la premsa per treure l'excés d'aigua que duia el paper i així donar-li una mínima resistència. Per mitjà del torn, tres o quatre homes, multiplicaven la força de la premsa. Un molí d'una sola tina podia produir unes 18 postes diàries (uns 4500 kg). Un cop premsats els fulls eren llevats del saial pel llevador.
Amb la aparició de la màquina rodona, semi-continua, a principis del segle XIX, implantada a Catalunya cap a finals del referit segle, amb la qual s'aconseguia molta més producció amb la mateixa qualitat que a les tines, fou en aquell moment quant els artesans de la tina, especialment els alabrents, perderen la seva especialització i es començà a encunyar el nom de maquinista i ajudants de maquinista.
